Teatre Romea - Propietat

Teléfono Ilpra Systems España93 317 29 79 | Mapa Ilpra Systems EspañaC/ Hospital, 51 (08001 - Barcelona) | Email Ilpra Systems EspañaAquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Edició 2021

Bases

Bases de la segona convocatòria

La Propietat del Teatre Romea convoca la segona edició del Premi Teresa Cunillé al millor estudi sobre la història del teatre en català. La convocatòria té caràcter biennal.

Aquest premi sorgeix d’una iniciativa conjunta de l'actriu Teresa Cunillé i la Propietat del Teatre Romea. La seva finalitat és incentivar i donar suport a la recerca sobre la història del teatre català. Defineix una temàtica específica per a cada convocatòria, de manera que es puguin anar tractant diferents períodes i temàtiques que, per diferents motius, encara no han estat objecte d'estudi per part de la historiografia.

El premi compta amb el suport del Centre de Documentació́ del Museu de les Arts Escèniques de l’Institut del Teatre de Barcelona. Aquest centre posa a disposició́ dels investigadors diversos fons documentals que recullen fotografies, cartells, crítiques i altres materials sobre el tema de la convocatòria. D'altra banda, la propietat del Teatre Romea disposa d'un fons de consulta de premsa, des de l'any 1967 fins al 1988, que es podrà consultar al mateix teatre.

Temàtica

En aquesta convocatòria el premi s'ofereix al millor treball en l’àmbit del teatre català contemporani.

Requisits

Poden aspirar a aquest premi els estudiosos, investigadors i persones competents en la història de les arts escèniques.

Els treballs, redactats en català, hauran de ser originals i inèdits i hauran de tenir un màxim de cent cinquanta pàgines en format ISO A4, amb un interlineat d’un espai i mig.

Calendari

El termini inicial per lliurar els treballs era el dia 4 de juliol de 2021, aniversari de la mort de Frederic Soler ‘Pitarra’.

Tanmateix, de manera excepcional i a causa de la situació que hem viscut aquest darrer any, hem decidit allargar el termini de presentació fins al dia 20 d'octubre.

El jurat farà públic el seu veredicte el dia 18 de novembre de 2021, aniversari de la inauguració del Teatre Romea, l'any 1863.

Lliurament de treballs

Les candidatures al premi s’hauran de tramitar telemàticament per mitjà del formulari de la pàgina web (https://www.teatreromeapropietat.cat/ca/premi-teresa- cunille), en el qual podran adjuntar el treball en PDF o Word (màxim 8 Mb). Si el treball supera els 8 Mb, caldrà enviar-lo adjunt en un correu electrònic a l’adreça Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la., abans del dia 20 d'octubre.

Aquest camp és obligatori.
Aquest camp és obligatori.
Correu no vàlid
Aquest camp és obligatori.
Pujada d'arxiu fallida. Recorda que has de pujar els teus treballs en PDF o Word, i que el pes màxim de l'arxiu ha de ser inferior a 8 Mb. Si el teu treball pesa més de 8 Mb, envia'ns-el adjunt en un correu electrònic a Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.
Escrigui el codi de seguretat Escrigui correctament el codi de seguretat
Ha d'acceptar les condicions de privacitat

No s’acceptarà cap treball rebut fora de termini o bé que no compleixi els requisits establerts.

Jurat

El jurat estarà format per les persones següents:

Com a presidenta, Laura Cendrós, representant de la Propietat del Teatre Romea.

Com a vocals, Enric Ciurans, professor i director del departament d'història de la Universitat de Barcelona; Narcís Comadira, escriptor i traductor; Francesc Foguet, professor d'Estudis Teatrals de la Universitat Autònoma de Barcelona; Enric Gallén, professor de Literatura Catalana de la Universitat Pompeu Fabra; i Albert Mestres, escriptor i professor de l'Institut del Teatre de Barcelona.

I com a secretària, Araceli Vilarrasa, representant de la família Vilarrasa-Cunillé.

El Jurat queda facultat per interpretar les bases, per resoldre qualsevol incidència i també es reserva el dret de no adjudicar el premi. La seva decisió serà inapel·lable.

Dotació

La dotació del premi és de 4.000 euros. La persona premiada rebrà, a més, un diploma acreditatiu.

El treball premiat serà difós en edició digital al RedIT (reservori digital de l’Institut del Teatre) i podrà optar a ser publicat en edició paper dins de les col·leccions del servei de publicacions de l'Institut del Teatre. Els autors/es mantindran la propietat del treball.

Exposició

El Centre de Documentació del Museu de les Arts Escèniques (DMAE) de l'Institut del Teatre organitzarà una exposició sobre la temàtica del treball guanyador, en la qual els autors guardonats podran ser convidats a participar en el comissariat.

Veredicte

El dia 25 d'octubre el Jurat decideix atorgar el Premi TERESA CUNILLÉ en la seva segona convocatòria, al treball Vuit paròdies del teatre d'Àngel Guimerà. Text i context teatral, de Joan Martori, treball que considera mereixedor del Premi pel fet d'aportar amb qualitat i rigor un nou coneixement al context teatral en el que es produí l’obra d’Àngel Guimerà, el nostre autor més reconegut a nivell internacional i sobre el qual l’autor ja ha treballat anteriorment.

Així mateix el jurat destaca la tasca de recerca i el rescat de textos originals d’algunes de les paròdies, que estaven pràcticament desapareguts.

Joan Martori porta molts anys dedicat a investigar, "amb qualitat i rigor", el context teatral en què es va produir l'obra d'Àngel Guimerà. La recerca laboriosa i persistent l'ha portat a rescatar una sèrie de textos originals d'algunes de les paròdies de les obres de Guimerà, que estaven pràcticament desaparegudes.

Joan Martori és llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona i Graduat en Teoria i Crítica del Teatre per l'Institut del Teatre i la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha dedicat molts anys a l'ensenyament de la llengua i la literatura als instituts d'educació secundària. Actualment col·labora en el Projecte de Recerca en Arts Escèniques Catalanes que promou l'Institut del Teatre i en el Grup d'Estudis de Literatura Catalana Contemporània de la UAB. És autor d'una obra de referència dels estudis guimeranians: "La projecció d'Àngel Guimerà a Madrid (1891-1924)". En aquests moments està centrat en treballs sobre la presència de l'obra de Guimerà en el cinema i el teatre iberoamericans i, també, en l'edició de les peces dramàtiques d'Ignasi Iglésias.

Tot seguit reproduim el discurs que féu el guanyador en rebre el premi:

Bon vespre a tothom,
És un honor per mi haver rebut aquest premi de mans de Teresa Cunillé. I en el Teatre Romea, un espai tan emblèmàtic en la història del teatre de la ciutat de Barcelona.
En nom de totes i tots els que ens dediquem a la investigació de la història del teatre, vull agrair que la Propietat del Teatre Romea, amb la col·laboració de la Fundació Romea, l'Institut del Teatre i la
família Vilarrasa-Cunillé, convoqui aquest premi. A més a més vull expressar el meu agraïment a tots els components del jurat per haver confiat en el meu treball. I al públic, per haver assistit a la
celebració d'aquest acte.
Escriure és una cosa molt seriosa. I fer-ho en català suposa que aquesta serietat sovint es decanti cap a la gravetat. Si s'escriu amb rigor, és clar. Escriure en català comporta adoptar un compromís amb
la llengua i amb el públic lector. En els temps que corren cal anar amb peus de plom, però. Segons què s'hi digui i com es digui, el text pot ser intervingut per la Guàrdia Civil i acabar essent comentat
a la sala penal del Tribunal Supremo. Poca broma!
¿S'imaginen vostès per uns moments que Joan Maragall després d'escriure “La vaca cega” pengés el text en el seu web amb un enllaç del recitat del poema de Maria Morera i en demanés que es cliqués
el “m'agrada”? ¿O que Salvador Espriu enviés l'eborrany de “La pell de brau” al seu grup de uatzap, en el qual hi hauria persones tan significatives com Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany, amb un
comentari final que digués “passa-ho”? No crec que ni Joan Oliver, amagat darrere del pseudònim de Pere Quart, fes coses semblants després d'escriure “Vaca suïssa”, una paròdia del poema de
Maragall, que, entre altres coses, és un al·legat a favor de la feminitat contra tota mena d'explotació i maltractament, també sexual. Per aquest motiu aquesta bèstia poètica, tan singular com rebel,
s'autoproclama com la vaca de la mala llet. En un moment ecaient, el 1937, tan adient com ho segueix essent ara. Ni penso tampoc que Pere Quart hagués enviat la seva respectuosa paròdia
d'”Assaig de càntic en el temple” d'Espriu, que porta per títol “Assaig de plagi a la taverna”, un cant d'amor dolorós cap a aquesta “bruta, trista i dissortada pàtria”, amb l'emoticona de la cara riallera, la
de la cara torta, de més intensitat emocional, o amb un comentari final que digués “em peto”.
Afegir-hi emoticones o comentaris d'aquesta mena no hagués fet per un escriptor tan seriós com Oliver per més astracanades que hagués dut a terme amb els seus amics de la Colla de Sabadell.
Una persona pot cargolar-se, esqueixar-se, esbotzar-se, desllorigar-se, petar-se, desfer-se, i pixar-se de riure. Fins i tot es pot riure pels colzes i per les butxaques. Morir-se de riure ja no és tan
recomanable, al menys en el sentit literal. Ara bé tots aquests actes vistosos i sonors, que formen part del catàleg dels plaers humans més comuns i generalitzats, per no dir democràtics, com
assenyala el teòric de l'humor Terry Eagleton, es produeixen en un terreny vedat per a papes i generals. Quan aquestes màximes autoritats escriuen encícliques i ordres militars el decòrum
exigible a les seves responsabilitats no els permet, de cap de les maneres, que esclafin a riure i encara menys que es petin el cul. En tot cas poden riure per sota el nas, que és com riure pels seus
dintres, sempre i quan no se'ls vegi. Uns condicionants que tampoc escapen a la vida pública dels governants. Que jo sàpiga no es conserva cap document visual en el qual es pugui veure a Donald
Trump clavant-se a riure. Ni tampoc del seu homòleg de Corea del sud Kim Jong-un. Segurament en ambdós casos per por a despentinar-se.
Riure, principalment quan es fa amb ganes, pot comportar la pèrdua del control del propi cos. Per aquesta raó es considera un acte molt perillós des d'un punt de vista polític. Com passa amb els
paquets de cigarretes elaborats pel monopoli tabaquer de l'Estat potser algun any el volum en el qual es publiquen els pressupostos generals, en els quals s'inclouen les partides destinades a la
cultura, s'acompanyin d'una faixa que digui “Riure mata”.
Els confesso que en més d'una ocasió en escriure el meu treball sobre les paròdies del teatre de Guimerà, l'autor més parodiat de la història del teatre català -ara ja ho sabem-, he escrit i rigut
alhora en transcriure els fragments de les paròdies.
La meva filla, una vegada em va veure escrivint davant del portàtil en l'extrem de la taula del menjador -és on millor treballo, més de gust que al despatx-, em va veure escriure i petant-me de
riure al mateix temps. Dissimuladament, la Clàudia va mirar la pantalla i se li va posar una cara de sorpresa difícil de descriure. Potser l'emoticona aquella que tant s'assembla al crit de Munch ens
ajudaria a entendre millor el que tracto d'explicar.
Ella sap que el seu pare fa temps que pateix una addició, la de la investigació, una addició que fins al moment no ha estat reconeguda per la Organització Mundial de la Salut. Sap que treballar en el
món de les humanitats, de la literatura i, més concretament, de la història del teatre, s'ha covertit com més va en una feina similar a la que fa un arqueòleg sufocat per la calor enmig del desert.
Hauran vist a la televisió que els arqueòlegs fan els descobriments més espectaculars durant l'estiu, en temps de vacances, com els filòlegs. Però ells ho fan vestits amb salacot, pantalons curts, mitjons
blancs i botes Panama Jack, una indumèntaria molt adequada per als reportatges. Als filòlegs i als historiadors, com que no estem tan sotmesos a les inclemències de la intempèrie, se'ns permet
treballar en calçotets, sempre que això no afecti l'ordre familiar i disposem d'internet a casa.
Per altra banda, l'Elena, la meva dona, que també és a la sala per acompanyar-me en la celebració d'aquest acte, és una persona que ha tingut la santa paciència de llegir en veu alta més d'un text
paròdic. Quan li ho he demanat per allò que fem els filòlegs de repassar i revisar els textos fins a l'extenuació. Les lectures en veu alta de la meva dona en més d'una ocasió s'han vist salpebrades
amb unes riallades compartides, nascudes dels propis textos de les paròdies. Si d'entrada la dicció de l'Elena em permetia vèncer la sensació de solitud que suposa la redacció d'un treball d'aquesta
mena, per altra banda, compartir el seu riure m'omplia de satisfacció. Diuen els experts, entre els quals es troben Freud i Lacan, que riure plegats és un signe de salut emocional, que afavoreix la
perdurabilitat d'un matrimoni de llarga durada com ho és el nostre.
No em vull endisar més en aquest terreny. No tot son flors i violes en aquesta qüestió que comento. En aquest punt em ve a la ment més d'un episodi crític en el qual, emocionat pels resultats de la
redacció, havent sopat, he proposat a la meva filla i a la meva dona de llegir-los en veu alta algun fragment del treball. Estoicament han acceptat escoltar-me. Forma part de la manera d'estimar-nos a
casa nostra. Mentre llegia, però, he alçat la mirada de la pantalla i les he enxampat amb una pancarta que deia: “una altra vegada?” M'hauran de disculpar, però no he trobat cap emoticona que
pugui substituir aquesta patètica situació.
En els casos de Maragall, Espriu i Pere Quart, per més que ens esforcem a atansar la seva obra cap a l'actualitat, els exemples dels comentaris i les emoticones esdevenen una absurda contradicció en
els termes. Però en les paròdies, sí que es produeix una situació paradoxal, que es mou entre l'humor i la seriositat, però en sentit contrari, en un viatge que aniria de la comicitat a la seriositat.
De les dues paròdies que coneixem de Terra baixa, Riera baixa situa l'acció en la Barcelona de finals del XIX i es va escriure a correcuita. Després d'estrenar-se la versió catalana de Terra baixa
en aquesta casa, la paròdia es posava en escena immediatament, també aquí, per treure ferro a un cert malestar dels sectors del públic que no entenien que Guimerà hagués donat a conèixer la seva
obra a la capital d'Espanya abans que a Barcelona.
Tierra baja...da, la paròdia argentina, va ser una de les conseqüències de l'impacte de l'obra de Guimerà en el teatre i el cinema argentins. És un simpàtic mirall, si és que els miralls poden ser
simpàtics després del de Blancaneus, dels xocs culturals derivats del fenomen de les migracions italianes que des de mitjans del XIX estaven posant en tensió el sentiment nacional a l'Argentina.
Arran dels motius que les han originat o per la funció que tenen, aquestes joies de l'humor esdevenen un homenatge a l'autoritat de Guimerà i a la important significació de la seva obra que,
en el cas de Riera baixa, es verbalitza en escena. Des d'aquest punt de vista aquestes peces poden entendre's com a paròdies serioses, per més contradictori i paradoxal que pugui semblar.
Per acabar m'agradaria compartir amb tots vostès la veu del personatge de Manelic, transformat en l'Embolic de Riera baixa, una paròdia urbana que, com La taverna del Ninot, l'acció de la qual es
desenvolupa a la taverna que donà nom al mercat de l'actual barri de l'Eixample, evoluciona al compàs de la vida urbana de les classes populars d'aquell temps. També em complauria que
sentissin la veu de Melonic, el gautxo argentí que paroditza el pastor de Guimerà.
Per aquest motiu porto a la butxaca una còpia d'alguns fragments de les dues paròdies. Que consti que no sempre ho faig. Les he portat com una deferència cap a vostès per si algú del públic s'avenís
a llegir-los i compartir entre tots la gràcia que tenen. Només caldria posar-se en situació en la Barcelona d'aquell temps i en la pell d'un gautxo de l'Argentina...
Hi ha alguna persona del públic que es vegi amb cor de pujar a l'escenari i llegir-los en veu alta?
Aixequin la mà, si us plau.
(Es tria “aquell senyor d'allà” assegut a la fila 5 de la platea. Puja a l'escenari l'actor Bruno Oro que llegirà els fragments dels epidodis d'”El somni de Manelic” i de “La moneda” de les paròdies Riera
baixa i Tierra baja...da, respectivament).


Acte de lliurament del Premi

Ha estat al Teatre Romea el 29 de novembre, a les 19.00 h.

A l'acte, aconduït per Carla Mercader, han intervingut Fèlix Riera, director de la Fundació Romea; Laura Cendròs, membre del consell directiu de la Propietat Romea i presidenta del jurat; Enric Ciurans, professor i director del departament d'Història de la Universitat de Barcelona que, com a portaveu del jurat, ha glossat l'obra premiada, i la mateixa Teresa Cunillé.

El punt final l’ha posat l’actor Bruno Oro, que s'ha ofert des de la platea a llegir uns textos de Guimerà interpretant les veus de Manelic, Melonic i Manelic Gauxo.

Fotografies de l'acte de lliurament

F21 fun cunille 000-min-1124x749
F21 fun cunille 035-min-1124x749
F21 fun cunille 037-min-1124x749
F21 fun cunille 038-min-1124x749
F21 fun cunille 041-min-1124x749
F21 fun cunille 043-min-1124x749
F21 fun cunille 050-min-1124x749
F21 fun cunille 054-min-1124x749
F21 fun cunille 057-min-1124x749
F21 fun cunille 064-min-1124x749

Imprimeix

Teléfono Ilpra Systems España
93 317 29 79

Mapa Ilpra Systems España
C/ Hospital, 51
(08001 - Barcelona)

Email Ilpra Systems España
Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.